Fa dos anys sortia a la llum la balada de Quim Torra el títol de la qual encapçala aquest paper. Si en faig ara la ressenya, tan tard, és perquè fins avui no m’ha estat llegut llegir-la. Des de bon començament hom s’adona de la importància del volum que té entre mans i de la seva aptitud per endinsar-nos en una etapa decisiva de la nostra història, la que transcorre entre les Bases de Manresa (1892) i la fi de la darrera guerra civil. Les conseqüències d’aquesta etapa encara les arrosseguem, esclar, i tot fa pensar que així seguirem durant molts anys. No és que el llibre finalitzi amb la guerra, no, sinó que abasta tota la vida d’Eugeni Xammar (1888-1973) –de fet, aquesta i els seus articles periodístics són el seu objecte-, per bé que durant la nit fosca del franquisme la nostra història s’abaltí en la fragilitat del no res; els esdeveniments polítics s’extingiren i, amb ells, tota la nostra vida nacional, fora de la més absoluta clandestinitat i de les anodines institucions que romangueren simbòlicament dempeus durant l’exili. L’any 1939, doncs, constitueix un punt d’inflexió que l’autor aprofita intel·ligentment per capgirar el “tempo” de la seva obra, el que li permet dividir-la en dues grans parts que coincideixen, més o menys, amb la secció àuria. Un epíleg clou el volum, com un “ritornello” intimista, gairebé elegíac, en el que l’autor aprofita per explicar-nos el que representa o hauria de representar, avui, la figura d’aquest gran periodista nascut a l’Ametlla del Vallès i, a la vegada, per emplaçar-nos els indrets més habituals del biografiat en la topografia actual.
No em passà per alt, ara fa dues dècades, “Seixanta anys d’anar pel món” (1974), l’únic llibre, i encara pòstum, d’Eugeni Xammar; la seva lectura em plagué tant que el vaig recomanar urbi et orbi com em recordava fa poc el nostre director. Després vingué, encara, “Periodisme”, un breu recull d’articles de Xammar del qual pren l’autor el títol de l’obra que ara comentem; en concret, d’unes “cartes al director” aparegudes a “La Veu de Catalunya” l’any 1924 i signades a dues mans per Josep Pla i Eugeni Xammar des de Berlín en les que s’enfronten a d’altres articulistes, com ara Josep Maria Junoy, precisament, que cinc anys més tard esdevindria col·laborador de “El Matí”. Passà el temps i me’n vaig oblidar, no sense insistir qualque vegada a qui fou alcalde de l’Ametlla, bon amic, sobre la necessitat de dedicar un monument o una placa en record d’Eugeni Xammar, pretensions que foren sempre declinades -“em sembla que ja té un carrer”, obtenia per tota resposta- fins que darrerament vaig ser informat de l’existència d’un Institut que portava el seu nom, el que corrobora l’autor en l’epíleg del llibre que comentem.
Aquest llibre és un compendi d’ironia de la més fina, d’aquella a la que ja no estem acostumats i que tan bones plomes havia donat en temps pretèrits, quan l’ofici de periodista es podia pagar fins i tot amb la vida, com li escaigué a Josep Maria Planes; i alhora és el resultat de centenars d’hores de feina invertides en la més alta investigació, com palesa no solament el nombre d’arxius consultats per l’autor sinó també l’oceànica bibliografia estudiada. És, així mateix, una reeixida mostra d’aquesta prosa tan peculiar a la que ens té acostumats el senyor Torra, en la que, com en “tempo rubato”, ens va subministrant la informació amb comptagotes, deixant-nos sempre amb l’ai al cor de la incertesa, fins que no es decideix a resoldre-la quan menys ho esperem, per bé que sempre amb total correcció i completesa, el que dóna al llibre una agilitat permanent que va sumint al lector en un accelerat entusiasme conforme avança en les seves pàgines, fins arribar al punt culminant -¿secció àuria?- que es produeix al final de la primera part i començament de la segona. A partir d’aquest moment el llibre manté al lector en una suspensió permanent fins el final. Si els digués que una vegada començat ja no es pot deixar diria una obvietat. Més adequat és confessar-los que acabo de passar un cap de setmana inoblidable, com pocs.
La lectura del llibre de Quim Torra es pot veure facilitada, al meu entendre, amb un petit manual d’instruccions que els erudits han de desdenyar. Aquí tenen quatre regles que els permetran endinsar-se en les procel·loses aigües per les que navega l’autor amb tanta habilitat, sense necessitat d’interrupcions. El llibre és tan amè que no n’admet d’interrupcions, i a la vegada tan instructiu que fins el més petit dubte que la seva lectura en ocasions pot suscitar ha d’ésser resolt immediatament, el que requereix disposar d’una bona biblioteca que no tothom té. Ja em perdonaran, doncs, tant si sóc fastigosament didàctic, com si incorro en els llocs comuns de les no menys antipàtiques obvietats. Si ho faig és únicament perquè constato amb tristesa que les més importants pàgines de la nostra història recent són eloqüentment desdenyades pels plans d’estudis que aquests senyors tan savis imposen als nostres fills.
Al principi fou la Unió Catalanista (1891) amb Narcís Verdaguer Callís i Lluís Domènech i Montaner, que impulsà les Bases de Manresa; el seu rotatiu era “La Renaixensa”. Són els temps de Torras i Bages i el seu aforisme “Catalunya serà cristiana o no serà”, que no era del tot cert, però que tampoc no era del tot fals, com els esdeveniments ulteriors demostraren a bastament. Durant les dues primeres dècades del XX el relleu fou pres per la Lliga Regionalista, un partit en sentit estricte, amb Prat de la Riba, Francesc Cambó i Joan Ventosa i Calvell, que editava “La Veu de Catalunya”. La Lliga era el contrapès del lerrouxisme i, per tant, necessàriament conservadora i confessional. El lerrouxisme, per la seva banda, amb el partit republicà radical, era populista, anticlerical i espanyolista; a partir de 1913 el seu diari fou “El Día Gráfico”, que fundà Pich i Pon. Durant aquestes dues dècades tingueren lloc esdeveniments com la Setmana Tràgica (1909) o el pistolerisme, impulsat a partir de 1916 pels anarquistes contra la patronal, i més endavant per personatges tan sinistres com el general Martínez Anido, en sentit invers (1919-1923); foren uns anys convulsos en els que l’obrerisme de la CNT, el sindicat més important d’Espanya, creat a Barcelona l’any 1911, no sempre era combatut amb mètodes legals; Salvador Seguí –el Noi del Sucre- i Francesc Layret, com tants altres, en foren víctimes. Però també s’escaigueren institucions polítiques tan importants com la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), que fou dissolta per la dictadura de Primo de Rivera la qual, com totes les dictadures, durant els primers anys esdevingué inexpugnable als reiterats intents de subvertir-la, com ara el complot del Garraf (1925) o els fets de Prats de Molló (1926) però que també, com totes les dictadures, s’ensorraria d’un dia per l’altre.
L’any 1922 les joventuts de la Lliga s’escindiren i crearen Acció Catalana, amb Nicolau d’Olwer i Rovira i Virgili. Un seguit d’escissions ulteriors culminaren, l’any 1931, en el Partit Catalanista Republicà, que disposava de dos diaris, “La Publicitat” i “La Nau” i que a partir de 1933 passà a dir-se Acció Catalana Republicana; “El Be Negre” fou un setmanari satíric afí a aqueixa darrera organització durant la república, fins que els anarquistes cosiren a trets Josep Maria Planes a l’Arrabassada, el que coincideix amb la fi de la primera part del llibre. “Mirador” fou la capçalera de “La Publicitat” a partir dels fets d’octubre de 1934. L’any 1931, amb l’esdeveniment de la segona república, foren creades Esquerra Republicana de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya; la primera derrotà La Lliga Regionalista, que a partir de 1933 passà a denominar-se Lliga Catalana, fins el 19 de juliol de 1936 que els seus principals membres foren assassinats pels failangistes o s’hagueren d’exiliar i “La Veu de Catalunya” deixà de publicar-se. El diari d’ERC fou “La Humanitat” i, fins i tot, “L’Opinió”. La resta la coneixen millor vostès que jo.
No hem d’oblidar en cap moment que la balada del senyor Torra no és una tesi doctoral ni el treball historiogràfic d’un professional, per bé que l’obra podria passar perfectament per ambdues coses. És la segona vegada, en poc temps, que ensopego amb un llibre excepcional que et fa treure el barret -l’altra fou el Josep Pla d’Enric Vila- el que confirmaria el diagnòstic de Miquel Colomer segons el qual la divisa que podria definir el capteniment de la generació que ara ronda els seixanta anys és la falta de rigor i la peresa mental, una generació que es veié, com jo mateix, ai las!, engavanyada pel marxisme, una ideologia que, degudament combinada amb un catolicisme devaluat i amb les adequades dosis de ressentiment, només podia donar com a resultat la indigència intel·lectual més vergonyant com, per contrast, palesen ambdues monografies, amb totes les cauteles que han d’acompanyar sempre afirmacions tan categòriques i genèriques, i amb totes les excepcions que confirmen, sense cap mena de dubte, una regla generacional cada dia més evident. Cal felicitar al senyor Torra per aquesta obra excel·lent que ens permet fruir amb la màxima intensitat d’uns anys convulsos de la nostra història recent, bo i estimulant-nos totes les facultats sensorials. Per exemple, la CNT, des de “Solidaridad Obrera”, la té jurada a Josep Maria Planes per haver esbrinat que els vertaders assassins dels germans Badia no foren els feixistes sinó els anarquistes. Quan Eugeni Xammar, sota el pseudònim de Peer Gynt, denuncia els pistolers de la FAI des de les planes de “El Be Negre”, la rèplica a “Solidaridad Obrera” causa estupor, enunciant que, fins que no es desemmascari aquest tal Peer Gynt consideraran que és Josep Maria Planes. Tant se val que aquest darrer juri que l’autor de l’article no és ell. Tant se val que el propi Peer Gynt repliqui, en un dels articles més emotius que reprodueix el llibre, la innocència de Planes, tant se val que… Corrin a la primera llibreria de guàrdia i adquireixin el volum, els qui encara no ho haguessin fet, i no se’n penediran. Els ho garanteixo.
